– Has estat mai enamorat?
En Marc el va mirar sorprès, lo ultim que esperava era aquella pregunta. I ara, això a què venia? No va contestar. Seguí amb la mirada perduda en l’horitzó. Un calfred li va provocar una tibantor a tot el cos i inconscientment va intentar acurrucar-se més dins de l’abric. La brisa marina li removia els cabells i li glaçava les orelles, ja casi no se les sentia, però continuà assegut al costat d’en Ricard, amb les mans a les butxaques com esperant que les onades del mediterrani haguessin de donar una resposta per ell. Realment, en Ricard no esperava contestació alguna, doncs ja la sabia, es coneixien des de la infantesa i havien anat sempre junts, amb la mateixa colla, eren veïns del mateix barri, però això no era tot... Connectaven, no els calia parlar massa per entendre’s, tots dos sabien molt bé què esperava un de l’altre i això dificultava que hi haguessin secrets entre ells, secrets que ells mateixos s’esforçaven per no mantenir. Llargues nits de converses, que en aquells temps podien haver semblat transcendents, durant una adolescència que no havia estat mancada del primer petó, de la moto, de rebeldia, havien fet de la seva amistat un nus indeslligable, tant ferm que cap vent d’hivern podria haver fet marxar a en marc del costat d’en Ricard.
Sabia que aquella pregunta no havia estat llençada a l’atzar, que portaria conseqüències i esperà pacientment que continués, que es alliberés d’aquell pes, tots dos sabien que entre ells no calia anar amb peus de plom, que no hi havia tabús, coneixien la fortalesa de la seva unió.
Al final en Ricard continuà.
– Vols liar uns porros?
– Si –contestà en Marc. Agafà un cigarro, el costo, i es posà mans a la feina fins obtenir una obra mestre que ni el mateix Bob Marley; per tot seguit buscar l’encenedor dins de totes les butxaques, que a l’hivern no són poques. Quan al final el trobà, l’operació esdevingué més complexa de lo esperat; el mateix vent glaçat que ara li feia caure la gota del nas, sacsejava la flama fins apagar-la abans de poder encendre el ciri. Tot plegat resultà una mica còmic, en Marc fet un munyoc per intentar que travessés el mínim de fred possible, aspirant fort perquè no caigués la gota i alhora intentant engegar el peta, fet que li va semblar una odissea.
Però al final ho aconseguí, va fer un parell de calades i el passà a en Ricard.Va ser llavors que es va adonar que en Ricard anava amb la jaqueta descordada com si fos insensible al fred d’aquella nit de finals de gener, asseguts a la sorra de la cala. Tenia la mirada totalment perduda, a saber a quantes galàxies d’aquí.
En Ricard sempre havia estat estrany, introvertit, que no insociable, però avui en portava una de cap. El fum se li escapava de la boca i fugia cap enrera empès pel vent; llavors feia una altra calada i veies la punta del peta que agafava un color vermell, més viu, mentre es consumia una mica més d’aquell cilindre, així com el temps. No sabia perquè se li havia passat pel cap aquell símil, mentre mirava fixament en Ricard.
En Ricard es girà de sobte i li somrigué retornant-li el porro, com per descarregar-el, com per dir-li que no es preocupés, que no era res important; lo qual encara el va preocupar més, però li retornà el somriure i fumà.
– M’estava mirant la lluna –digué en Ricard–, realment és acollonant, avui està totalment plena. No et dona la sensació que t’estigui mirant fixament?–. I tots dos s’estiraren a la sorra, alhora, com tantes vegades feien altres coses junts, sincronitzadament, inconscientment, però cap dels dos va prendre atenció en aquest detall.
– Te la mires i et fa sentir molt petit, insignificant –continuà, mentre tornava a tenir el peta als dits-, però tot i així et dóna la sensació que ella també t’està mirant, amb lo qual si una cosa tant acollonant t’està mirant a tu que comparat amb ella penses que ets la merda més insignificant del mon, pot ser estàs equivocat, que ets quelcom més, no sé com explicar-ho. M’entens?
– Si, –contestà, i ho deia sincerament, com sempre. La veritat és que ja sabia a què es referia sense necessitat que en Ricard s’esforcés tant per intentar comunicar el què sentia– a mi també em dones la mateixa sensació, per això m’agrada tant ser el teu millor amic.
En Ricard, no semblà sorprès per la resposta, sols dibuixà un somriure i féu la ultima calada abans de llençar el porro al mar. Respirà fons, i començà a jugar amb la sorra, a rampinar-la amb els dits fent estranys dibuixos que ràpidament esborrava, sense deixar cap pista del què havien estat.
– Amics, el millors amics que han existit mai –digué amb veu com d’abatut, tant fluixet, que quasi no se sentí entre la remor de les onades i el vent que les acompanyava.
– Bé, si, suposo que si; i si no el millor...entre els deu primers segur!–, respongué ràpidament en marc per por que es fes un silenci tant llarg que ja no es pogués tornar a reiniciar la conversa.
Però, en Ricard seguia perdut en la seva quarta dimensió, o almenys això era el què semblava. Deixava que el vent l’envoltés, s’apoderés d’ell, i inspirava intensament, com si li costés respirar, com si omplint-se d’aire fresc es fes més lleuger aquell pes que es volia treure del damunt abans no es rendís, i ho deixés estar, sabent que difícilment hi hauria una segona oportunitat, que aquella nit era la idònia. Per altra banda, en Marc ja sabia el què en Ricard li volia dir. Sentia el mateix. Però no el podia ajudar, era una cosa que havia de sortir dels seus llavis, doncs ell, reconeixent-se més dèbil en quan a expressar sentiments, feia temps que s’havia donat per vençut, i sols esperava que en Ricard trobés el valor que li faltava per seguir endavant i alliberar-los. El silenci s’estava fent etern. Tots dos seguien estirats a la sorra contemplant un cel clar, il·luminat per una lluna immensa que emmascarava les estrelles del seu voltant.
De lluny se sentiren les campanades de la vella església.
– Has estat mai enamorat?- preguntà.
– Ja ho saps que si.
I es miraren de fit a fit, amb aquells ulls que expressen tant que ja no cal dir res més. Lentament, els llavis s’acostaren i s’uniren durant uns segons que semblaren hores que semblaren mesos que semblaren eons.
I el petó fou apassionat, carregat de sentiments que havien esperat massa per sortir.
I era un moment tant íntim que la lluna, avergonyida per haver-los estat espiant, s’amagà envermellida rera la ombra de la terra.
Llavors serien les sis de la matinada, hora en que començava el primer eclipsi llunar del 2000 i prometia ser espectacular.
Dos cossos enmig de la sorra en van ser testimonis.
